L'heroi del desencant: GABRIEL FERRATER


GABRIEL FERRATER

El desencant de l’experiència humana




1. INTRODUCCIÓ


El panorama literari català dels anys 60 estava fortament marcat per un binomi de corrents poètiques que aclaparaven el terreny de la cultura en general i de les lletres en particular: el postsimbolisme hereu del primer simbolisme de principis de segle i el realisme històric de postguerra. La figura de Gabriel Ferrater representa un camí diferent que no es popularitzarà fins els anys setanta i, sobretot, vuitanta, essent la inspiració de la poesia contemporània de les dues darreres dècades.

La figura de Gabriel Ferrater serà tractada en aquest estudi en clau humana, això és, una aproximació a la capacitat poètica per transferir en vers una realitat aprehesa dels elements més quotidians en els que coexisteix una reflexió moral atorgada pel poeta. Per a fer-ho, ens aproximarem a la seva figura com a mite i com a persona i estudiarem els principals elements teòrics del seu poemari Teoria dels cossos (1966), el qual mostra una imatge sintetitzadora de la personalitat del poeta i les claus per a comprendre com juga amb els elements de la vida quotidiana per a fer-ne una poesia amb un rerefons marcat per l'experiència individual.

1.1 APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA

La biografia de Gabriel Ferrater elabora, de per sí, la configuració d’una figura especial en el terreny de la personalitat, que desencadenaria en un poeta original i popularitzat per la desgràcia. Des de ben petit va estar acostumat a l’aïllament social fruit de les avinences històriques com l’esclat de la Guerra Civil. En el seu viatge a França començà a despertar un interès intel·lectual i a llegir autors estrangers, sobretot francesos i anglosaxons, que l’influirien poèticament. Tornat a Catalunya, va haver de repetir els seus estudis d’adolescència, de la qual ja mai més en va sortir[1] tot i patir una evolució intel·lectual que l’encaminaria a un interès per diverses branques humanístiques (art, literatura i lingüística) i científiques (àlgebra).

La vida de Gabriel Ferrater camina sobre dos tipus de superfície distintes que es van entrellaçant contínuament, tan en vida de l’autor com de manera pòstuma: la realitat i el mite. Per aproximar-nos a la seva figura és precís tenir aquesta consideració a mode d’advertència perquè els lectors, així com també la crítica, involuntàriament estem afectats pel misticisme que s’ha desprès de la seva figura. El qual, tot i fer l’esforç d’alliberar-nos-en, resta sempre en la nostra memòria com un escull capaç de tergiversar les paraules del poeta, atorgant una transcendència inexistent en els seus versos.

És interessant mostrar una perspectiva de l’autor des d’un punt de vista atemporal que, prenent d’inici la imatge que ha restat en l’imaginari popular, pretén desengranar la personalitat i, amb ella, la poètica d’un autor que va marcar un abans i un després en la poesia catalana. La particularitat és un tret característic de Ferrater, inclús en la mida de la seva obra: cent catorze poemes publicats en el recull Les dones i els dies (1968), que engloba els poemaris Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966).

Tanmateix, la gran virtut de Ferrater és la capacitat d’instaurar en uns pocs versos la dimensió d’una nova poesia que arranca amb la seva figura i que es popularitza tràgicament amb el seu suïcidi l’any 1972. El període curt de temps de la seva producció, que abraça del 1950 fins la seva mort, va ser suficient perquè assolís una qualitat inqüestionable d’un rigor intel·lectual admirat per les generacions posteriors. Gabriel, seguint la seva condició d’adolescent perenne, va ser precoç en tots els camps que treballà, entenent la precocitat com a portadora d’innovació i renovació sanejadora.

–Bé, jo vaig començar a escriure poemes quan tenia vint o vint-i-dos anys, però eren dolents. Sortosament me’n vaig adonar i vaig deixar-ho. Vaig tornar a escriure de nou el 1958, quan tenia trenta-sis anys. Una edat una mica estranya per a un poeta. Els poetes solen ser precoços.[2]

1.2 LA LITERATURA DEL SEU TEMPS

La poesia catalana, des dels anys deu i vint fins els anys seixanta, té molt en compte el simbolisme i el postsimbolisme, del qual la màxima virtut és el lirisme com poesia pura. Poetes com Carner, Riba, Foix i Vinyoli provenen d’aquest font. Tanmateix això no impedeix la aproximació cap a altres formes poètiques: Foix s’aproxima al surrealisme i Carles Riba, com Jorge Guillén, s’avança a la poesia pura postsimbolista.


No obstant això, a partir dels anys cinquanta ens trobem amb una nova corrent poètica totalment oposada a la poesia pura, que propugna el realisme per herència directa dels estralls de la Guerra Civil: el realisme històric, caracteritzat per la poesia immediata, de la vida quotidiana en l’ambient industrial. A les acaballes dels anys cinquanta apareixen els dos poemaris més representatius d’aquest tipus de realisme: Vacances pagades (1959) de Pere Quart i La pell de brau (1960) de Salvador Espriu.


Dins aquesta corrent realista, és important destacar l’oposició al postsimbolisme en una carrera per assolir l’hegemonia en la poesia catalana del moment. Per a Josep M. Castellet i Joaquim Molas a Poesia catalana del segle XX (1963) només existien dues actituds poètiques possibles: l’art per l’art de la poesia pura postsimbolista o realisme històric compromès social i històricament. Gabriel Ferrater era més jove que els seus amics literats i ràpidament van incloure erròniament la seva poesia en una vessant realista històrica per donar-li una empenta contra la tradició postsimbolista.

Nogensmenys, Ferrater diferia d’aquest tipus de realisme anomenat històric i tota la seva teorització. En certa manera rebutja de manera crítica tota la teoria realista posada de moda a l’època pels assajos de Georg Lukács. La poesia social o realisme propugnat pels teòrics Castellet i Molas interpreta el món des d’una visió individual i subjectiva però sense representar, parafrasejant a Núria Perpinyà, l’experiència del món a un model social vàlid per a la resta d’homes. Ferrater entén per una banda, el realisme com a versemblança i no com a veritat universal i, per altra, rebutja aquest terme per a parlar de la seva poesia.

Déu fer ben bé una dotzena d’anys que la gent literària d’aquest país no fem sinó parlar de realisme, i em fa cara que comença a ésser hora que mirem de tocar les realitats. Perquè si no ens afanyem a fer-hi entrar una mica de realitat, el nostre realisme se’ns acabarà tal com acostumen a acabar-se’ns les coses: abans de començar.[3]

Gabriel Ferrater, que el realisme històric veia com a possible símbol per tirar endavant la seva aspiració poètica, es veu sorprès per una negativa que desencisa: “al cap i a la fi, la seva poesia no era la reacció realista contra la causa simbolista que molts hi volien veure”[4]. Ans el contrari, Ferrater prenia una mica de cadascú: per una banda una visió quotidiana –tot i que entesa de manera distinta– i un al·legorisme propi de la simbologia de principis de segle.

El poeta de Reus sempre portava la contrària, no es deixava incloure en cap vessant o grup poètic. Es tractava d’un personatge ortodox que nedava a contracorrent de manera solitària, tan sols acompanyat per l’amic Jaime Gil de Biedma:

–La meva poesia era considerada aleshores revolucionària. [...] Aleshores la meva intenció era de reaccionar contra la poesia excessivament refinada, excessivament «exquisida» que s’escrivia en català. [...] Aleshores, jo i Jaime Gil de Biedma fèiem la mateixa cosa.[5]

Ferrater proposa un nou camí, una tercera via que no tracta la quotidianitat social, sinó la quotidianitat individual propera a la poesia anglosaxona de Hardy, Eliot, Auden o Graves i per poetes clàssics i medievals de la tradició europea; una poesia recolzada per l’experiència del contacte amb la vida quotidiana individual, una concreció poètica que passa pel sedàs de la reflexió posterior amb la pretensió d’aconseguir una total objectivitat, creadora, a vegades, d’hermetisme i, sobretot, de la demanda d’un esforç intel·lectual per a desentrellar-ne el sentit últim.


2. L’HEROI DEL DESENCANT

Gabriel Ferrater no es veu a sí mateix com un heroi literari. La seva concepció com a poeta és peculiar. Es considera un home ordinari, sense la sensibilitat especial de la que es dotaven els noucentistes; no té res que el diferencií de la resta: és un ciutadà més. Per tant, en la seva poesia no trobem la concepció d’un món que no el comprèn, sinó que Ferrater es situa al mateix nivell de la quotidianitat per a reflexar, mitjançant la precisió intel·ligent de la paraula com Valéry, un món que és el de tots els homes corrents. En aquest sentit, la poesia ferrateriana actua com un repte formal. 

Entenc la poesia com la descripció, passant de moment a moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo.

L’encert de Ferrater és trobar un camí que apropi el lector amb elements que li resulten familiars i quotidians per, a partir d’aquests, instaurar una reflexió individual. Seguint el camí de la poesia d’Auden, intenta desentrellar els elements de la vida humana manipulada pels poetes. Ferrater discerneix els objectes més simples de la vida comuna de tots els homes i els inclou en la seva poesia, però no d’una manera idealitzada i manipulada, sinó amb un cert «desencant» que els situa en el seu marc d’actuació real dins la vida.

En aquesta línea podríem parlar de Gabriel Ferrater com «heroi del desencant», entenent la realitat tal i com és ella mateixa, sense manipulacions històriques ni de cap mena. Per aconseguir el seu propòsit, dota la seva poesia d’un to normal o baix. El registre col·loquial i vulgar –com ara referències explícites al sexe– és una constant i es situa, també, en un marc propi d’aquesta vulgaritat quotidiana: la ciutat.


2.1 POETA DE L’EXPERIÈNCIA

La poesia de l’experiència de Ferrater es veu caracteritzada per trets singulars ja treballats en la poesia medieval amb François Villon, qui reproduïa la parla de la ciutat de París mitjançant l’ús del llenguatge col·loquial del moment. Un altre poeta francès que obrí les portes de la poesia a la quotidianitat fou Charles Baudelaire, amb la inclusió d’elements vulgars i repugnants que van ser considerats per l’academicisme d’antipoètics.

Com podem veure, Gabriel Ferrater fa ús de la tradició poètica francesa, juntament amb la poesia anglosaxona, per apropar lingüísticament el registre parlat amb l’escrit. El poeta català s’instaura el deure de depurar la contaminació de la paraula i aconseguir-la planera, només amb el significat quotidià que se’n desprèn, i situar-la a un altre nivell reservat, segons la tradició postsimbolista, al lirisme: el llenguatge poètic.

Per aconseguir aquest propòsit tracta el llenguatge conversacional utilitzat ja per autors de la tradició llatina com Catul o autors més moderns com Brecht, amb l’«economia» de la paraula, Cavafis i la descripció de la gent senzilla o Pavese, que pretenia transmetre un efecte espontani mitjançant una llengua col·loquial. En tot cas, cal recordar que aquest to baix i quotidià s’allunya de la poesia social del realisme històric moralitzador; les paraules de Ferrater fan moral, més que teoritzar presenten un contingut moral, a vegades amagat i difícil d’entreveure, implícit en les paraules senzilles d’una experiència concreta.

Igual que Federico Garcia Lorca a Poeta en Nueva York (1940), Gabriel Ferrater, fruit de la seva personalitat, creu més en l’individu que en la societat, però existeix un vincle permanent entre ambdós. Com Lorca, ens presenta uns fets comuns expressats de manera singularitzada. És més, a partir de les relacions personals on el llenguatge entra en interacció, atorga un sentit moral a les paraules, corporeitzant poèticament allò que no té forma. Aquests fets o elements quotidians i corrents en qualsevol vida humana passen de ser simples a complexes simbòlicament quan passen pel sedàs reflexiu del poeta.

2.2 POESIA ALGEBRAICA I DELS COSSOS

En l’aproximació biogràfica de Gabriel Ferrater hem deixat palesa la inclinació intel·lectual a la branca de l’àlgebra més enllà del seu interès humanístic. El seu tercer poemari, Teoria dels cossos (1966), recupera aquesta passió científica posada al servei de la poesia de l’experiència ferrateriana. Els cossos són entesos com números des de la cita inicial del llibre Algèbre de Paul Dubreil. El poeta crea una discurs sobre el coneixent de les relacions humanes a partir de metàfores plenament objectives, com són les matemàtiques.


Des del punt de vista formal ens trobem davant tres seccions: A, amb “Poema inacabat”, B, poemes de temàtica amorosa, i C, poemes heterogenis temàtica i formalment. Precisament en aquestes darreres parts observem la maníaca ordenació i pulcritud de Ferrater que recorda la d’Espriu. Ordena els poemes de forma alfabètica segons el títol i no té cap errada tipogràfica, doncs pel poeta un llibre amb errors ja no valia la pena per res.

La forma, com podem veure, és un tema important pel poeta de Reus. Per aquest motiu trobem en “Poema inacabat” un poema narratiu a la manera d’Auden. Per aconseguir-ho, el poeta ha de pujar i baixar de gama amb un control total de la llengua col·loquial, la llengua ordinària i el diàleg. Ferrater pretén atorgar a la poesia les capacitats de la narrativa, en una mescla de gèneres del qual s’aconsegueix un domini de l’acció i de la ficció per construir una història versemblant a partir d’elements quotidians amb l’ajuda d’una sintaxi que remeti al diàleg i la intel·ligibilitat

El poemari està construït en base a la interacció personal entre els homes i les dones, els moviments que estableixen entre ells en el camp amorós i de la ruptura. Per aconseguir-ho, pren un principi de materialitat (el cas de “Poema inacabat” és un exemple) per a tractar els cossos relacionable amb l’alienació –seguint l’estudi de Núria Perpinyà– : una possessió mal administrada d’un tros de món que va ser nostre i vam deixar perdre.

A més a més, existeix un ambient frenètic en els seus poemes propi de la ciutat, amb múltiples fets i personatges reals amb els que construeix, en paraules de Dolors Oller, “una consciència poètica immersa en la comprensió dels fenòmens que descriu i subjecta a unes normes de producció convencionals que permeten construir un discurs representatiu.”[6]. Fruit de les relacions dels cossos sorgeix una sèrie d’experiències quotidianes que ofereixen una meditació moral vinculada a les passions que intercedeixen en la comunicació humana, ja sigui des del passat o, en la majoria dels casos, en el present.

En qualsevol cas, Gabriel Ferrater intenta prendre una distància que l’encamina a l’escepticisme de un valor molt important per la seva poesia: el temps. Encallat en la joventut fruit de la seva relació amb estudiants i cercles joves, el jo poètic no sembla enyorar la joventut, que recupera en la possessió de les dones. La interacció constant entre el jo poètic i l’autor es fa palesa en els diversos usos del «tu» amb diàlegs amb el lector, les dones, els morts i, irremediablement, la literatura.

Aquesta distància de la qual parlem ve produïda per l’ús de la ironia com a simulació creadora de ficcions que afecten el mateix autor com autoficció. La paraula esdevé sentit en ella mateixa, amb un al·legorisme més propi del simbolisme que del realisme. En Ferrater, l’ús d’aquest significat aïllat per la ironia permet la contenció del sentiment i la seriositat del discurs. Tanmateix, l’ambigüitat referida a termes polítics és recreada per evitar la censura franquista i per parlar de pors.

La por i el pas del temps és una constant en la biografia i en la poesia de Ferrater. El distanciament escèptic i irònic serveix per tractar, mitjançant el riure, l’avenç inexorable d’una temporalitat que segueix endavant. Encaminat cap a les idees existencialistes de Sartre, Ferrater repudia la vellesa amb metàfores degeneratives. El seu ideal és la joventut i no acceptarà mai el control del pas temps; ell controla la seva vida pròpia posant-li fi quan ho creu adequat: als cinquanta anys.


3. CONCLUSIÓ: NECROLÒGICA DE L’EXPERIÈNCIA

La poesia de Gabriel Ferrater navega en un sentit tremolós que es recolza en la vida de les persones i les seves relacions. Si haguéssim d’escollir un poema que exemplifiqués de manera concisa tota la seva poètica, segurament seria el que tanca Teoria dels cossos (1966): “Teseu”. És curiós que sigui un personatge mític que representi la figura de Ferrater, si ho relacionem amb la mitomania despertada per la seva mort.

No obstant això, “Teseu” ens mostra l’edificació poètica ferrateriana elaborada per una multiplicitat dialogal entre el «jo» i el seu alter ego en el present i el passat, establint una conversa entre l’ésser individual i la història de la literatura juntament amb totes les veus narratives que això comporta. A més a més, el poema ens mostra una altra de les facetes del poeta català que quedaran compilades a Les dones i els dies (1968) de manera més accentuada. L’ésser femení és l’únic capaç de salvar al poeta, de tranquil·litzar-lo de la seva por davant la terribilitat de la vida.

Gabriel Ferrater reflecteix un tipus de realisme que neix amb l’experiència pròpia i que capta una dimensió humana. El poeta intenta aïllar la subjectivitat d’aquesta experiència mitjançant la creació d’un reflex vital que no pereix. Tanmateix, amb aquest estudi hem pogut observar que la distància presa pel poeta amb la ironia, no és més que la resposta incrèdula d’una veritat tenebrosa: el temps no s’atura.

L’únic que restarà serà l’experiència fruit de la interacció dels cossos humans i el seu record. En certa manera escriu ell mateix el fil que primera una, ara una altra Ariadna li ofereixen com a salvació d’un món tràgic en el que només vol viure si és jove. En aquesta línia, doncs, podem concloure que, en els seus versos, Ferrater cristal·litza la realitat en forma de poema, com la narració en forma de record escrit; com una «necrològica de l’experiència» pròpia que amaga una reflexió moral –que és la seva personalitat–, com el testimoni d’un «heroi del desencant».



[1] RIQUER, Martí; COMAS, Joaquim; MOLAS, Antoni; Història de la literatura catalana (volum 11), Editorial Ariel, Barcelona, 1988, p. 272.
[2] FERRATER, Gabriel; Cartes a l’Helena i residus de materials dispersos [edició a cura de Joan Ferraté i José Manuel Martos], Editorial Empúries, Barcelona, 1995, p. 139.
[3] FERRATER, Gabriel; Sobre literatura: assaigs, articles i altres textos (1951-1971) [edició a cura de Joan Ferraté], Edicions 62, Barcelona, 1979, p. 139.
[4] RIQUER, Martí; COMAS, Joaquim; MOLAS, Antoni; Història de la literatura catalana (onzè volum) Editorial Ariel, Barcelona, 1988, p. 273.
[5] FERRATER, Gabriel; Cartes a l’Helena i residus de materials dispersos [edició a cura de Joan Ferraté i José Manuel Martos], Editorial Empúries, Barcelona, 1995, p. 140.

1 comentario:

  1. Quina entradota. Ferrater s'ho mereix. Sí, el desencant del món, les coses, l'ordre, el carrer, la gent...
    Salut.

    ResponderEliminar