Ferrateriana


Poema escrit en una carta a Helena Valentí, 
el 15 d'octubre de 1962 
(no inclòs en el poemari Les dones i els dies)

un astre és la cosa que té més seny: recorre
espai, però no talla camins ni dibuixa cap ordre,
terròs mut per la foscor sorda,

i què diria si vegés a mont palomar

els homenets que fressegen i es creuen importants
perquè treballen de nits, apuntant

l'especte de l'estrella, les mil xifres

del seu pes i de l'ordre que complica
junt amb les altres estrelles de qui ella no és pas amiga.

oh, senyoreta helena, segur que és una sort

que no tinguis gaire idea quines coses fa amb el teu record
un home que hi ha a calafell i que és tot vellot.

t'enrabiaries si sabessis com ell abusa

i no et mira pas embadalit com si fossis una lluna
i ell un poeta romàntic. sinó que t'usa

per ficar-se amb tu entre dos llençols, avui

(som la nit que surt del diumenge i entra al dilluns)
en fa com sempre un gra massa, avui sense anar més lluny

li ha donat pels teus peuets. desvergonyides,

les seves mans viuen de renda perquè no obliden
les dues formes menudes, van, i se les lliguen

a l'esquena, i no vulguis saber

què passa després, i tot és perquè
tu ets lluny, i miserable s'ha tornat l'endreç
de l'univers (l'ecclesiastès

no ho va dir, però hauria pogut dir-ho). sigues

bona noia, i perdona l'home que t'estimaria
moltíssim més a tu verídica,

però et fa el salt (com que no pot

fer altra cosa) amb el teu record,
que és el que més se t'assembla, però

no se t'assembla gaire: i és la pena

d'aquests mig-versos fets per tu, helena.


(Gabriel Ferrater)

No hay comentarios:

Publicar un comentario