El quadern gris, de Josep Pla - Autobiografia o autoficció?



« Tota la seva obra no és més que un pròleg, un immens pròleg, a la nostra realitat
Jordi Castellanos

El quadern és, per definició, un recull de papers plegats que conforma un llibre petit[1][2], la virginitat del qual no es perd en traçar paraules sobre el blanc, sinó que ve condicionada per la pèrdua del “pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d'expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar”[3]. Podem entendre, d’acord amb aquestes paraules, que la grisor que aclapara la portada del quadern és una mirada cap al passat tèrbol, que la memòria pretén desengranar fins que l’ull del record es cansi i s’esgoti, trobant, finalment davant nostre, un llibre com “la mar idèntica, llisa, monòtona, igual”[4]; la fixació d’un temps recuperat a partir d’aproximacions[5], fins a tenir “un rellotge parat –un rellotge adormit”[6].

            El present treball pretén ser un mer apropament a l’obra cabdal de Josep Pla, amb la intenció primera de desentrellar l’aplicació teòrica i pràctica de l’ús de l’autobiografia i l’autoficció en uns paràmetres establerts per la crítica literària. Per altra banda, és important destacar que els elements que ajuden a la diferenciació entre biografia i ficció no són importants com per menystenir altres parts d’estudi com la voluntat de l’escriptor i la seva personalitat. Les mancances que pot suscitar aquest estudi seran, en tot cas, de precisió, enfront la inabastable quantitat de temes a tractar. Perquè, cal recordar, estem centrats en una figura i una obra que han copsat la qualitat de la literatura catalana per apropiar-se’n i fer-ne una boutade literària: El quadern gris.

            Per a situar un protagonista en l’obra planiana no és precís utilitzar el nom de l’autor, sinó el d’un tercer component, aquest és, el lector o receptor; en definitiva, el públic de la posada en escena a la que dóna lloc l’obra en qüestió. Hans Robert Jauss proposava, en el seu capítol El lector como instancia, rastrejar les recepcions històriques que havia tingut una obra literària determinada per a utilitzar-les com elements d’estudi. En aquest context teòric, doncs, el tercer component era conseqüent a una experiència estètica considerada, també, històrica. Aquesta experiència era la suma de la “praxis productiva (poiesis), receptiva (aisthesis) i comunicativa (katharsis)[7].

            Aquests tres elements poden semblar termes genèrics massa amplis, però juguen un paper important en l’estil d’un autor, ja que, com és sabut, presenta problemes fins a l’abastament d’una maduresa literària. La preocupació de l’escriptor és, també, un tema recurrent en Josep Pla. El problema planià es basa en trobar una perfecta conjunció entre l’artifici artístic que suposa escriure com a subjecte i arribar a l’objectivitat realista d’un narrador “who equally tells and acts in his stories [...] which means [...] that the implied author and the narrator share the same name[8].

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre.[9]

            Emmarcat cronològicament entre la lírica noucentista de principis del s. XX i en l’arraval nostàlgic del romanticisme, l’herència literària a la que Pla féu referència en la seva joventut (“La literatura que es fa avui és la literatura noucentista”[10]) fou traslladada d’escaló en quan a importància. El lirisme noucentisme i la fantasia romàntica mai foren els anhels als que l’autor palafrugellenc aspirà. Tanmateix, seguint la línia de Josep Maria Castellet, Pla s’és coneixedor d’aquesta herència i els engranatges que comporta – doncs el romanticisme fou coetani del realisme – “i a la vegada que l’accepta, el seu individualisme el porta a rebel·lar-s’hi”[11], contra unes maneres de fer literatura que no l’identifiquen.


            És una pretensió pròpia de la vanitat individual intentar afirmar què és la realitat. Josep Pla proposa oblidar-nos del què i mirar endavant cap al com. Situa la descripció com l’element més humà –petit i insignificant– al que podem fer referència. La individualitat no és cercada més que com element d’un tot buscat com a col·lectiu[12]. La voluntat planiana és descriure un conjunt d’individualitats, entre elles la seva, per a escenificar un temps concret i tangible, mitjançant “la memòria de les persones més pròximes [i] aquelles reminiscències substancioses que presentades al públic poden fer efecte”[13]. Es tracta d’una meditació del temps, una recherche du temps perdue, d’un temps històric on la memòria[14] juga el paper de “lligam amb el passat per a transcendir-lo”[15].

            La destinació de l’obra de Josep Pla, nogensmenys, no va encaminada als destinataris cultes i intel·lectuals contemporanis noucentistes. La seva, és una escriptura simple, sense complicacions artificioses, perfectament llegible per qualsevol persona del carrer. Pla sembla passar-nos un braç per sobre l’espatlla i acompanyar-nos a mirar –llegir– el que veuen els seus ulls, sense distingir les persones intel·ligents de les que no ho són, perquè existeix una facultat que iguala a tothom: ser éssers humans (“per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids?”[16]).  

D’aquesta manera, l’autor opta per una “literatura d’observació, de visió, de materialització, d’alguna forma de coneixements, de realisme [...] sense oblidar [...] un punt d’adjectivació lírica[17][18]. Per altra banda, l’escriptura de Pla és la cerca d’una “banalitat profunda” que considera com “un autèntic propòsit literari”[19]. Pla no escriu una paraula sense pensar-la abans, com podríem suposar erradament pensant amb una despreocupació pel llenguatge[20]; fa ús d’una antiretòrica que el recolza.

Els llibres de l’observació directa i aguda de la realitat són els que duren més. [...] L’observació de la realitat és difícil i enormement complexa i riquíssima. La invenció és un fenomen de ximplets que ignoren la limitació de l’esperit humà, indefectible.[21]

Així mateix, l’estil planià navega més enllà de la presumpció realista que utilitza la descripció com a eina indispensable sobre la que treballar. Aquesta feina estilística que exerceix Pla sobre tota la seva obra busca un to modest –que ell anomenaria de baix–, buscant la correspondència eficaç amb el lector, la persuasió i l’atenció de qui el llegeix. L’estil aparentment natural que utilitza l’escriptor –no és sobrer dir que, per davant de tot, aquest és tractat com un ofici– tenint la claredat com a resultat d’una voluntat estilística és completament impostada i il·lusòriament fictícia, tal com ell mateix afirma: “escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada”[22].

Resulta contradictori, a primera vista, tenir la ficció tan a prop del realisme que Pla argumentava buscar desenfrenadament amb diferents exercicis literaris, com fou, segons ell, un dels primers motius de l’escriptura del Quadern gris. En tot cas, l’autor és plenament conscient de les seves variacions estilístiques (“el que hi ha escrit és contrari a la realitat objectiva. Ah, la intel·ligència humana!”[23]) i es situa en un punt intermedi entre el que és real i el que és fictici; entre la voluntat realista i l’aparença enganyosa. Podríem llistar un gran nombre de possibles binomis que funcionarien en la seva estètica però podem afirmar que, per davant de tot, troba una consciència individual contra la vanitat de l’art d’escriure[24] pròpia de la literatura coetània i anterior.

De fet, amb Josep Pla no podem deixar de trobar grans contradiccions que deixen entreveure la seva personalitat com a trencadora de convencions, tan literàries com personals. Si bé l’autor ataca la literatura idealista, el Quadern gris reté gran part de la seva moral, on podem veure, a les palpentes, el seu conservadorisme “connectat amb els moviments autoritaris de l’Europa endarrerida”[25]. Deixant de banda la seva vessant política, aquest mateix quadern té, com dèiem, un “to [...] crític [trencador] i [...] subversiu”[26] pel que fa a les normes del gènere que Pla tractaria: la autobiografia.

El trencament al que fem referència té a veure amb una abolició fronterera entre la ficció i la realitat que hem vist fins aleshores, a més de diferents punts que conflueixen entre gèneres i que ara, d’aquesta subversió, Pla n’ha creat una forma pròpia d’entendre la literatura genèricament, navegant entre l’autobiografia i l’autoficció. Abans de tot, però, cal estudiar, pas per pas, els elements que ajuden a la conformació d’aquests dos grans blocs amb els que l’autor aconsegueix jugar; com es posen en interacció la biografia i la ficció i com podem veure-hi, a través, l’autor irònic i juganer que s’hi amaga.


El crític Ramon Esquerra[27] fou el primer a apropar-se a l’engany que Josep Pla es portava entre mans, tot i no haver publicat encara el dietari gris, que seria presentat com escrits de joventut. En forma de predicció, Esquerra considerà a Josep Pla com el futur novel·lista català, destacant la lleugera distància que residia en la biografia en comparació amb la novel·la[28]. Serà més interessant, però, que ens centrem en el com l’autor aconsegueix “lluitar contra el pas del temps amb els mots”[29].

Existeix en El quadern gris una hibridació marcada per la impossibilitat d’atribuir-se-li un únic gènere literari. La gradació temporal marcada per les dates que utilitza Pla com encapçalament és natural del dietari. Tanmateix, la distinció entre aquest gènere i l’autobiografia és estret, si bé només perceptible per la marcació temporal. Dins el marc d’un dietari conflueixen diferents variants dels gèneres literaris des de la novel·la fins la biografia creant una escissió en la figura del autor, el narrador i el personatge que es combina, alhora, mitjançant un pacte autobiogràfic[30]. Existeix, segons Proust[31], una separació del “jo” biogràfic (autor que viu en el present) del “jo” moral (narrador que viu en el passat), però ambdós interaccionen de tal manera que es fa difícil percebre la veracitat del relat. Per aquesta raó, no és important verificar què hi ha de real dins El quadern gris pel que fa a l’aspecte biogràfic.

Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.[32]

L’artificiositat de l’obra resideix en la “distància nítida entre el jo narrant i el jo narrat” i el “desdoblament entre el narrador fora del relat i des del present i el personatge dins la història, en el passat”[33]. Diferents “jo” amb els que Josep Pla interacciona mitjançant diferents tècniques del llenguatge. En el cas del jo narrant, per exemple, utilitza una autoreferencialitat i metallenguatge creatiu palès a l’hora de descriure el procés d’escriptura fragmentària del quadern; present gràcies a la transparència discursiva sobre la pròpia literatura.

Sembla que és obligat, en aquesta classe de papers, de fer-los precedir d’unes notes biogràfiques. A mi, personalment, m’entreté moltíssim de llegir memòries, reminiscències, records, per més humils i vulgars que siguin.[34]

Joaquim Ruyra va avançar, com afirma Mª Lluïsa Julià, alguna de les tècniques que Pla reprendria per la seva obra, utilitzant, per exemple, “la tècnica del record rememorat pel personatge–narrador, tot produint-se [...] una homonímia entre el personatge del passat i el narrador del present”. El palafrugellenc aconsegueix convertir una crònica històrica amb una obra d’art gràcies, en tot moment, a la utilització d’un estil periodístic situat en l’escriptura de l’autobiografia mimètica com a representació d’una realitat més amplia que la seva pròpia figura: un temps i un col·lectiu en un període concret, situat entre els anys 1918 i 1919.
Per a Xavier Pla ens trobem davant d’una autobiografia ficcional perquè “la presència del lector[35] en el discurs [és] més important que en l’autobiografia convencional, en la qual la referencialitat i l’efecte de crònica o de testimoni són dominants”[36]. Tanmateix, és important destacar que tot autor escriu de manera autobiogràfica perquè ho fa des del seu punt de vista i tota autobiografia és una narració objectiva amb la possible separació del que escriu amb el narrat. L’autenticació del relat, doncs, es corrobora amb metalepsis narratives o, com les anomena Xavier Pla, intrusions del narrador en les escissions comentades anteriorment.

Per no complicar el treball de lectura d’aquest primer amor he suprimit a posta les explicacions [...] que inventen perquè semblin reals.[37]

Estic parlant de mi, senyora, com si parlés d’una persona totalment deslligada de la meva existència –com si es tractés d’un personatge de novel·la.[38]

Per altra banda, Josep Pla no escriu únicament amb el “jo” de protagonista per a por a esvair-se juntament amb la història inexplicada –tema principal de l’obra– sinó que també recórrer a personatges presumptament vertaders que, mitjançant el diàleg, aconsegueixen traslladar les idees de Josep Pla de manera indirecta. Sense adonar-nos-en, l’autor aconsegueix penetrar en la narració fins a incloure, en boca dels personatges utilitzats, una idea vinguda de fóra el text i no trobada en la vida real de les persones en qüestió, amb les quals ens enganya volgudament, mitjançant la ironia com a recurs i aprofitant-se del poder de la ficció.

-         Perdona’m, Concepció, però tinc mal de queixal. És absolutament ridícul, en una nit així, dir-te que tinc mal de queixal...
-          Però si és el més natural... –digué prenent-li la mà.

L’engany que Pla exerceix sobre el lector és perfectament associable a l’engany pretès en la seva vida personal: disfressat de pagès català, quan ell era fill de família burgesa i no havia tastat mai la feina de camp. El que Xavier Pla anomena autopseust és el que l’autor determina: un engany sobre sí mateix com a ficció d’un “jo” pres com a objecte i no només com a subjecte. En definitiva, podem parlar de la invenció d’un personatge desdoblat, amagat rere una màscara que justifica la seva personalitat en un intent de crear un retrat fix d’ell mateix, davant la impossibilitat que el pertorbava, atès el seu rostre mòbil.


En aquesta, una més, variant de Josep Pla trobem un símil amb Stendhal que, a més d’utilitzar-lo com a model d’escriptura descriptiva i naturalista, comportava una frivolitat, provocació i vulgaritat forçada per les repetides frases de falsa modèstia planiana, recordant a la maièutica socràtica del només sé que no sé res[39]. Per a Marina Gustà, “la representació social i literària, pública, és sentida sovint per Pla com una màscara que, tanmateix, costa d’arrencar-se –i que potser no es vol arrencar del tot”[40].

El pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la majoria pot fet, literalment, el que li dóna la gana.[41]

Aquesta màscara frívola de la que fa ús Pla li comportà ser un personatge de gran volada en el seu temps, sent un escriptor popular i de culte abans de la seva mort. La mateixa que afavorí a una no-sacralització, en termes de Gérard Genette, de la seva obra, gràcies a la qual ha estat objecte d’estudi incansable. Podem parlar d’una automitificació planiana, és clar, amb una total consciència dels seus actes, un “home cada dia més dominat per la seva màscara –una màscara aparentment accessible; de fet diabòlicament hermètica”[42].

           A partir d’un   quadern dedicat i escrit per a un personatge femení anomenat Lola, Josep Pla ha estat capaç de sintetitzar el record i la memòria d’un temps passat mitjançant el realisme poètic, que és, la descripció concreta i tangible amb ús d’artificis literaris com la lírica puntual i la ficció pretesa per afavorí la imatge d’un temps ja passat i gris, que l’autor s’ha encarregat de desentrellar per a discernir-ne els elements que formaren part d’una cultura i una època on el català era “una terra verge, un camp llaurat superficialment”[43].



[1] Per a Jaume Valls i Grau, a Josep Pla o “l’aurea mediocritas”, les paraules que utilitza Josep Pla per a representar la realitat són petites partícules que conformen un tot; en les seves paraules: “el món infinit”, que és el factum, al que pretén arribar l’autor mitjançant la descripció d’aquestes petiteses que són, segons el seu criteri, les que deriven de l’ésser humà davant de la naturalesa inassolible. Al mateix temps, aquesta petitesa que descriu Valls ens condueix a citar al mateix Pla: “transportar-les, del confús inextricable detallisme, a un pla general, genèric”. [Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 35.]
[2] Definició extreta del Diccionari català – valencià – balear del Institut d’Estudis Catalans on-line.
[3] PLA, Xavier; Josep Pla, Ficció autobiogràfica i veritat literària, Quaderns Crema, Barcelona, 1997. p. 26.
[4] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 167.
[5] “L’obra de Pla és una contínua aproximació a la seva pròpia experiència vital de la realitat que l’envolta […] aquella vita rerum que no es dóna i que només permet aproximacions” [CASTELLANOS, Jordi; “Pla, un novel·lista contra la sintaxi (apunts parcials sobre Pla i la Novel·la)”, dins Serra d’Or núm. 448, Barcelona, 1997. p. 47.]
[6] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 47.
[7] JAUSS, Hans Robert; La literatura como provocación, cap. “El lector como instancia de una nueva historia de la literatura”, Península, Barcelona, 1976. p 63.
[8] CULLETON, Colleen P.; “Pla’s Voice(s) of Authority”, dins Journal of Catalan Studies, 2007. p. 27.
[9]  Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 396.
[10]  Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 711.
[11] Castellet, Josep Maria; “El temps i la memòria en l’obra de Josep Pla”, dins Els Marges núm. 4, Barcelona, 1975. p. 45.
[12] Vegi’s el peu de pàgina corresponent al número 14.
[13] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 61.
[14] Per a Josep Maria Castellet existeixen tres tipus de memòria que van lligats als tres tipus de temps que ell mateix pressuposa. Pel que fa als tipus de memòria en trobem una en especial, lligada al temps històric, que interpretada a la manera de Gilles Deleuze “no capta directament el passat: el recompon amb presents”, parla, és clar, d’una memòria col·lectiva a la que havíem fet referència anteriorment.
[15] Castellet, Josep Maria; “El temps i la memòria en l’obra de Josep Pla”, dins Els Marges núm. 4, Barcelona, 1975. pp. 41 – 42.
[16] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 35.
[17] En una entrevista realitzada l’any 1974, Carles Sentís conversa amb Josep Pla sobre el seu estil i ell, segur de sí mateix, diu que “el realisme poètic és la cosa que m’agrada més al món”. Aquesta precisió la fem per a no confondre el terme lírica. Per a Josep Pla, el lirisme s’ha d’utilitzar per a precisar el detall amb l’ús de l’adjectivació perfecta. En una altra entrevista realitzada, aquest cop, per Joaquín Soler Serrano l’any 1976, Josep Pla afirma que “yo he tratado de poner adjetivos y es la única cosa que he hecho en mi vida”, corroborant la manera de guarir el substantiu com una esmena.
[18] PUIG, Valentí (ed.); Diccionari Pla de literatura, Destino, Barcelona, 2000. p. 673.
[19] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 419.
[20] Els crítics del seu temps atemptaven contra ell partint del desús d’una retòrica però, seguint l’estudi de Xavier Pla, aconsegueix una “antiretòrica” que actua com a retòrica planiana.
[21] PUIG, Valentí (ed.); Diccionari Pla de literatura, Destino, Barcelona, 2000. p. 376.
[22] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 117.
[23] Ibíd. Pàg. 104.
[24] Seguint les passes del seu mentor Montaigne.
[25] LLUCH, Ernest; “Josep Pla: realisme conservador i autoritari”, dins Revista de Girona núm. 98, Girona, 1982. p. 77.
[26] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 590.
[27] NOLLA, Guillem; “Ramon Esquerra, Josep Pla i la intuïció d’un mecanisme literari”, dins Revista de Girona núm. 240, Girona, 2007. p. 43.
[28] Més tardanament, crítics com Josep Maria Castellet, Gabriel Ferrater o Joaquim Molas indagarien sobre la escissió ficcional que residia en el Quadern gris. De fet, aquest últim fou qui dictaminà que el dietari estava escrit a posteriori, l’any 1984.
[29] PLA, Xavier; Josep Pla, Ficció autobiogràfica i veritat literària, Quaderns Crema, Barcelona, 1997. p. 18.
[30] PLA, Xavier; Josep Pla, Ficció autobiogràfica i veritat literària, Quaderns Crema, Barcelona, 1997. p. 461.
[31] És irònic llegir en El quadern gris les referències a Marcel Proust. Si l’any 1918 afirma: “no he pas llegit Proust encara”, l’any 1919 és un perfecte entès de la literatura proustiana qualificant-la de “pou sense fons”. Aquests petits detalls poden formar part de la diferenciació del Josep Pla de joventut que escrigué alguns dels paràgrafs de El quadern gris i el Josep Pla que el reescrigué, molt més culte.
[32] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 86. – Aquesta cita és interessant més enllà de l’exemplificació dels arguments que proposa el present treball. Amb el recurs detallista de la “falsilla” entenem com Josep Pla no es va adaptar a una convenció literària ja marcada pels seus contemporanis, sinó que va indagar a contracorrent, sense un patró marcat sobre el que guiar-se. D’alguna manera, Pla era el pioner d’un nou tipus de literatura escrita que encara no havia arribat a Catalunya fins que la seva figura aparegué en el panorama català.
[33] JULIÀ, M. Lluïsa; “La forma autobiogràfica en la narrativa de Joaquim Ruyra”, dins Els Marges núm. 45, Barcelona, 1992. p. 30.
[34] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 14.
[35] Això s’adequa a la importància del tercer component de Hans Robert Jauss que hem presentat a les primeres pàgines d’aquest estudi, vegis la pàgina nº 2 del present treball.
[36] PLA, Xavier; Josep Pla, Ficció autobiogràfica i veritat literària, Quaderns Crema, Barcelona, 1997. p. 49.
[37] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 196.
[38] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 110. – sobre aquesta cita Xavier Pla acusa a l’autor de “declarar que el personatge que protagonitza el retrat és tractat literàriament”. [Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 490.]
[39] Tot i que repetís constantment la seva ignorància i petitesa com escriptor, Josep Pla era un intel·lectual del seu temps i, de fet, en El quadern gris podem entreveure signes d’aquesta intel·lectualitat mitjançant l’acceptació de que “estudiar és una forma de l’amor –en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir”. [Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 730.]
[40] GUSTÀ, Marina; “Iconografia planiana”, dins Els Marges núm. 50, Barcelona, 1994. p. 103.
[41] Pla, Josep; El quadern gris, Edicions 62, Barcelona, 2011. p. 401.
[42]  Ibíd. Pàg. 592.
[43]  Ibíd. Pàg. 495.

No hay comentarios:

Publicar un comentario